Loading...

GENTE TóXICA

Bernardo Stamateas  

0


Fragmento

Títol original: Gente tóxica
 Traducció: Frederic Vázquez-Fournier
 1.ª edició: desembre 2011

© Bernardo Stamateas, 2008
 © Ediciones B, S. A., 2011
 Consell de Cent, 425-427 - 08009 Barcelona (Espanya)

www.edicionesb.com

ISBN EPUB:  978-84-666-5024-3

Tots els drets reservats. Sota les sancions establertes en l’ordenament jurídic, queda rigurosament prohibit, sense autorització escrita dels titulars del copyright, la reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol mitjà o procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, així com la distribució d’exemplars mitjançant el lloguer o el préstec públics.

INTRODUCCIÓ

 

Tots, en algun moment de les nostres vides, ens hem trobat amb persones problemàtiques (caps, amics, familiars, etcètera). En un grup humà qualsevol, qui no s’ha enfrontat amb un manipulador que volia que fes tot el que ell disposava? I amb un psicòpata que s’havia proposat fer-li la vida impossible? I amb un cap autoritari que pensava que podia disposar de la seva vida les vint-i-quatre hores del dia? I amb un amic envejós de tot el que tenia? I amb un veí xafarder que controlava quan sortia de casa seva i quan hi entrava i amb qui?

Recibe antes que nadie historias como ésta

Més enllà del dolor que ens van provocar aquestes persones, les preguntes que ens vam fer quan vam haver de conviure-hi són: Què faig? Com puc posar límits a la situació, sense fer mal ni fer-me mal a mi mateix? Com puc aconseguir que aquesta gent tòxica no entri en el meu cercle afectiu íntim?

Doncs aquest llibre tracta de tot això.

Moltes vegades permetem que en el nostre cercle més íntim entrin els xafarders, els envejosos, gent autoritària, psicòpates, orgullosos, mediocres, en fi, gent tòxica, persones equivocades que permanentment avaluen el que diem i el que fem, o el que no diem i no fem.

Es tracta de persones tòxiques que potencien les nostres debilitats, ens omplen de càrregues i de frustracions. Elles, per cert, veuen tota la palla de l’ull dels altres, però s’obliden de veure la biga que tenen en el seu. No permetis que ningú agafi el control de la teva vida ni tampoc que et boicotegi els somnis!

Connecta’t amb la gent correcta, confia en tu. Estàs capacitat per fer-ho! Si tens clar el teu propòsit i els teus somnis, podràs tenir el control de les teves emocions i podràs decidir a qui vols elegir perquè t’acompanyi. El problema sorgeix quan decidim qui ens acompanyarà molt abans de tenir clar on volem arribar.

El propòsit de la teva vida és teu i només a tu et pertany dissenyar-lo. La solució està en tu. Desafia’t cada dia a fer més, molt més. Hi haurà persones que donaran valor als teus somnis. Altres menysprearan tot el que et proposis. No donis crèdit a cap de les paraules o suggeriments que provinguin dels tòxics.

El que no s’alegra del teu avenç o dels teus somnis, que digui el que vulgui; tu prossegueix cap a la meta, no t’amarris als qui no s’alegren dels teus èxits. Menysprea l’opinió de la gent tòxica, sigues lliure dels crítics i seràs lliure de cada una de les seves paraules i de les seves accions.

No idealitzis.

No esperis res de ningú.

Cada capítol d’aquest llibre és independent; cada un té un principi i un final, però un mateix tema que els uneix: la gent tòxica. Pots començar pel que t’agradi més o pel que et faci pensar que està escrit expressament per a tu, i recorda que podem alliberar-nos d’aquesta mena de gent. En aquest text, hi trobaràs tècniques que podràs posar en marxa. Una vegada exercitades, entreveuràs el camí cap a l’autonomia mental i t’alliberaràs de culpes falses i alienes. És temps de proposar-nos, cada un en el seu àmbit, de ser excel·lents; no ens conformem amb menys. Canviar és senzill, és només una decisió que avui està al teu abast.

Aprenguem a negociar, però no cedim els nostres drets, ja que ens pertanyen. Disposem de dues paraules imprescindibles: «sí» i «no»; totes dues ens ajudaran a resoldre qualsevol diferència que puguem tenir en els nostres vincles interpersonals. Vivim immersos en una societat, som éssers socials i, per tant, necessitem aprendre a relacionar-nos de manera saludable. Benvingut al món dels humans! Conviure és difícil, però es pot fer.

Per cert, vull puntualitzar que la utilització del terme tòxic referit als efectes perjudicials de les conductes de certes persones no és un invent meu. A partir de la dècada de 1980, aproximadament, aquest terme s’utilitza referit a les relacions humanes. Es parla, per exemple, de costums tòxics, de persones tòxiques, de relacions tòxiques, de líders tòxics i, fins i tot, d’organitzacions tòxiques.

Per acabar, vull agrair a tota la gent tòxica el fet que m’hagi inspirat per escriure aquest llibre. Èxits!

 

BERNARDO STAMATEAS

1

ELS BUSCA-RAONS

 

 

Després de tot el que he fet per tu, ara m’ho pagues així?

 

UNA MARE AL SEU FILL

 

1. CULPABLE O INNOCENT?

La culpa és un dels sentiments més negatius que pot tenir l’ésser humà i, al mateix temps, una de les maneres més utilitzades per manipular els altres. Els psicòlegs diuen que la culpa és la diferència entre el que he fet i el que hauria d’haver fet, entre el que vull fer i el que hauria de fer. La culpa és una emoció que ens paralitza, que ens impedeix seguir desenvolupant tot el potencial que tenim; la culpa és venjança, enuig i boicot contra un mateix.

Viure amb culpa és viure amb cadena perpètua. És condemnar-se a viure insatisfet, queixant-nos sempre de la vida que ens ha tocat viure.

«De noranta malalties, cinquanta són produïdes per la culpa i les altres quaranta, per la ignorància.»

Anònim

Ara bé, la pregunta que ens hauríem de fer és: Ens ha tocat viure aquesta classe de vida, o bé hem triat erròniament o hem decidit equivocadament?

La recerca central de tots els éssers humans està orientada a trobar la felicitat. Vam ser creats per gaudir de la vida, per créixer, desenvolupar-nos, complir el nostre propòsit, satisfer les nostres necessitats i abastar la tan desitjada alegria.

L’ésser humà té necessitats bàsiques que ha de satisfer per poder viure lliure de culpa i apartar tots els obstacles que intentin aturar-lo. Vegem tot seguit algunes d’aquestes necessitats:

  •  La necessitat física: podem satisfer-la complint determinades pautes com menjar de manera saludable, fer exercici o realitzar controls mèdics periòdicament. •  La necessitat emocional: l’ésser humà és un ésser social i, com a tal, ha d’establir vincles saludables amb el seu entorn; pot compartir la vida amb altres, però sense deixar de ser ell mateix. Els que saben elegir i relacionar-se amb persones que afegeixen valor a la seva vida aconsegueixen un benestar emocional que els permet sentir-se en plenitud i aptes per créixer i desenvolupar-se dins del sistema cultural en el qual estan immersos. •  La necessitat intel·lectual: se satisfà a mesura que anem creixent i ens anem nodrint de saviesa, rebutgem paradigmes erronis, elegim mentors i obrim la nostra ment amb creences vertaderes. •  La necessitat espiritual: tots els éssers humans naixem amb un esperit que necessita ser alimentat. Pot ser que et preguntis: com puc fer-ho, això? Aquesta necessitat se satisfà servint Déu, descobrint el propòsit de la nostra vida i desenvolupant una fe sòlida que ens permeti avançar i trampejar els obstacles que se’ns presentin. Hem nascut amb un propòsit únic i especial, amb un somni que només nosaltres mateixos podem complir.  

Quan una de les àrees de la nostra vida no ateny tota la seva capacitat d’expressió, ens sentim amb culpa, ens tornem vulnerables a la queixa, a les exigències i a la manipulació. Si permetem que la culpa creixi i ocupi cada vegada més espai en les nostres emocions, es convertirà en la causa d’una depressió que sabrem on comença, però no on acaba.

2. PECAT ORIGINAL

Des del començament de la humanitat, a partir de la creació del primer home —Adam—, la culpa i la victimització van començar a formar part de l’ésser humà. La primera culpa va sorgir en Adam per haver fet cas d’Eva i haver menjat la fruita prohibida. Llavors, a causa del sentiment de culpa, Adam va començar a tapar-se el cos: ja no podia mostrar-se nu davant del seu Creador. Per culpa d’Eva, diu la història, Adam va caure en el pecat.

Ara bé: on era la capacitat d’Adam per decidir si es menjava la poma o no se la menjava? Eva fou el victimari, i Adam, la víctima?

Sense adonar-se’n, l’home va començar a omplir l’Edèn de culpables i innocents, de víctimes i victimaris, i es va predisposar a viure i a assumir culpes alienes, tot transformant una vida de lliure albir en una vida culpable plena de sacrificis, ritus i frustracions innecessaris.

«L’home que és capaç de somriure quan les coses van malament, és que ja ha pensat a qui en donarà la culpa.»

 

Llei de Jones

Què passa quan una persona experimenta sentiments de culpa? Doncs que pateix privacions i diu coses com les següents:

  •  No tinc temps per a mi. •  A mi sí que m’agrada el que faig, però no val la pena. •  No ho puc aconseguir; la meva família mai no va poder fer realitat aquest somni.  

Des del moment en què un obstacle bloqueja el teu somni i afirmes que no tens capacitat per fer-lo realitat, vius amb culpa. La culpa és l’emoció més obstaculitzadora en el camí dels anhels i els objectius. La culpa et farà sentir que no ets mereixedor dels beneficis, que el teu desig és massa per a tu, i, enmig d’un món en el qual cada ésser humà intenta obtenir avantatges i aprofitar al màxim cada oportunitat, et submergiràs en la culpa, deixant que altres et prenguin el que és teu.

4. PENSAMENTS RÍGIDS

Els qui viuen amb culpa tenen dins seu pensaments rígids, normes inflexibles i principis impossibles d’abastar, l’objectiu final dels quals és boicotejar l’èxit, amb la qual cosa s’obliguen a viure enmig d’un fracàs continu.

Es tracta de pensaments que t’acaben fent creure que l’objectiu fonamental de la teva vida és anar tirant i subsistint com puguis, distraient-te del fonamental de l’existència: créixer, multiplicar-te i complir els teus somnis. Aquesta estructura de pensament s’aturarà en els errors o fracassos pels quals hagis travessat sense recordar cap obstacle ni circumstància difícil que hagis superat en el passat.

Ens succeeix a tots: sense adonar-nos-en, ens sotmetem a obligacions, veus internes i externes que ens col·loquen en un lloc des del qual la posició de víctima o de culpable és la que millor ens queda. Els altres es transformen en responsables del nostre destí i així deixem de fer-nos càrrec dels nostres propis objectius. D’aquesta manera obtenim el benefici secundari de dipositar en l’altre tota la culpabilitat dels nostres desencerts i desgràcies i de fer de nosaltres pobres éssers humans errants i mancats de valor i domini propi per decidir sobre el nostre avui i el nostre demà. Ens hi aferrem i ens diem:

  •  Els meus pares em van repetir durant anys que per haver-me tingut no havien pogut estudiar. •  Els meus pares em deien: «No deixis menjar al plat, pensa que hi ha nois a l’Àfrica que es moren de fam.» •  Em sento culpable perquè van abusar sexualment de mi. •  Em sento culpable per la separació dels meus pares. •  Sempre remarcaven els meus errors i per això em sentia culpable de tot. •  Vaig tenir un pare absent tota la meva vida i vaig haver de fer-me càrrec dels meus germans, però no sabia com fer-ho; jo tinc la culpa de la seva situació actual.  

Tots aquests exemples són maneres més o menys subtils de transmetre les culpes que ens van fer aturar en el camí cap a la recerca de la felicitat i del benestar que ens mereixem. Són culpes alienes, generadores d’insatisfaccions contínues. Són culpes que s’alimenten de mandats externs i socials i d’emocions internes no resoltes que continuen tenint poder i valor sobre les nostres vides. Hi ha persones que han estat criades en famílies que les han fet responsables de la separació dels pares, de la pèrdua del treball de la mare que en un moment determinat va decidir quedar-se a casa seva per cuidar els fills o de les frustracions professionals dels seus tutors. I així podríem continuar donant exemples de culpes que cada família es va encarregar de transmetre als seus membres.

Es tracta de creences culturals que no et van permetre abastar res ni gaudir de res. Són les exigències que et demanaven que donessis més, sempre una mica més, i, naturalment, com que no vas poder arribar a aquest paràmetre de perfecció, vas acabar situant-te en el lloc de la víctima i portant les culpes que no et corresponien.

En aquest punt cal que ens aturem. El que decidim escoltar i acceptar com a nostre és el que ens emmalalteix i ens deté.

Tingues en compte que, «amb el que acceptem, anul·lem, posterguem o generem el nostre èxit».

Qui maneja el control remot de les teves emocions i els teus pensaments? Qui decideix què has de pensar i què has de sentir?

Només tu. Dependrà de tu, de la teva decisió de situar-te en el lloc de víctima o de poder sobre la teva pròpia vida.

Les persones solem dir:

  •  El dia em posa de mal humor. •  El meu cap em treu de polleguera. •  M’has espatllat el dia. •  Avui m’has saturat.  

Si dius aquestes frases és perquè has dipositat el poder que tens sobre les teves pròpies emocions en els altres. Així és com els altres poden controlar com et sentiràs o què faràs.

Acceptant aquest tracte, qualsevol podrà dir-te què has de fer i què no; els altres podran utilitzar-te i fer-te mal amb permís; sí, amb el permís que tu els has donat en cedir-los el lloc de control i poder sobre la teva vida.

No vam ser creats per viure d’almoines, ni mancats d’afectes. Ningú no té dret a castrar els nostres somnis més profunds ni a assegurar què és el que ens convé o no ens convé. La felicitat i l’èxit, la desgràcia i el fracàs seran el resultat només de les teves pròpies decisions.

Tot el que hagis deixat de banda per satisfer els altres ho pots recuperar si t’ho proposes i decideixes no postergar més el teu desig. Moltes vegades no som feliços perquè estem ocupats intentant d’agradar als altres o encarregant-nos de responsabilitats equivocades, que pertanyen a tercers. Consumim tot el nostre temps erròniament i quan volem saber on han anat a parar els anys de la nostra vida, quan necessitem tenir constància del que hem fet en el seu transcurs, ens adonem que vam malgastar el temps que necessitàvem per ocupar-nos del que era prioritari i important: nosaltres mateixos.

Vam malbaratar més hores intentant de conformar i agradar als altres que no pas ocupant-nos de la nostra pròpia vida.

I en aquesta voràgine per ser acceptats ens vam oblidar que primer necessitem respectar-nos a nosaltres mateixos i aprovar-nos per poder ser acceptats per tots els altres.

El cel estarà ple de gent bona, però quants homes justos i amb èxit que van complir amb el seu propòsit hi haurà? Quants homes hi trobarem que, a partir dels seus èxits, van saber convertir-se en mentors d’altres?

Si t’aferres al teu propòsit aconseguiràs fer el que mai no has fet i, llavors, qualsevol fracàs o error serà transformat en entesa i progrés.

3. AUTORETRET

L’autoretret és un so intern i continu que et parlarà i et demanarà explicacions per cada paraula que pronunciïs. És una veu difícil de fer callar; és una veu que atura el teu avenç i t’allunya dels objectius; és una veu exigent i queixosa a la qual mai no podràs conformar, facis el que facis, tret que afermis les teves determinacions i conviccions. És un ressò constant. Es tracta, en síntesi, d’aquella veu amenaçadora que cada matí, en llevar-te, diposita en la teva ment el primer pensament negatiu del dia:

  •  Com ho faré? •  Això és massa per a mi. •  Per què vaig prendre aquesta decisió? •  Per què vaig haver de parlar?  

És una veu que intenta viure en tu i només tu n’autoritzes la permanència. És una veu que constantment replica en la teva ment, et turmenta i t’obsessiona amb un únic pensament uniforme: no pots, mai no seràs prou bo per arribar a la teva meta.

5. CULPES D’ALTRI, CULPES PRÒPIES, CULPES, TANMATEIX

Herències rebudes, heretades, culpes acumulades: tots portem càrregues que hem assumit sense qüestionar-nos-les i que no ens permeten portar a terme la nostra pròpia ruta. Respectem patrons de conducta que hem rebut sense adonar-nos que posem en perill la nostra pròpia vida i els nostres objectius. Vam cedir un lloc d’autoritat a la culpa i li vam donar una jerarquia que no es mereix, però el pitjor és que vam permetre que s’instal·lés en nosaltres i així fou com va començar a conviure i a formar part de nosaltres mateixos.

En prendre consciència de la fam del món, dels que no tenen res, moltes vegades ens castiguem i ens sentim malament per poder gaudir de tot el que tenim al nostre abast. Si bé poder ajudar l’altre és un acte d’amor, de misericòrdia i de compassió, em sap greu dir-te que la fam del món no desapareixerà pel teu autocàstig. Moltes dones no són capaces de gaudir d’un bon perfum ni de roba elegant; no són capaces de triar el millor per a elles, perquè diuen: «Com m’ho puc comprar jo, això, si els meus fills necessiten coses?» I potser els seus fills tenen vint parells de vambes, trenta samarretes i no necessiten res més, només veure la seva mare feliç. No obstant això, hi ha dones que s’atribueixen culpes i es neguen un dret que, gràcies a Déu, es poden donar: el de comprar-se un perfum car. Durant anys hem sentit culpa de gaudir de coses materials i de coses emocionals; la culpa ha fet estralls en nosaltres i ens ha delimitat, ens ha assetjat. Durant anys ha fet que ens conformem amb engrunes, amb allò que els altres estaven disposats a donar-nos.

Ens sentim culpables de ser feliços: «Com puc ser feliç jo, si la meva mare, la meva germana i la meva tia estan separades i soles?» I així és com boicoteges el teu matrimoni.

«Com puc comprar-me un parell de sabates noves si la meva germana no té feina?» Bé, doncs, pots comprar-te les sabates i també ajudar la teva germana, sempre que ella no abusi de tu ni manipuli les teves emocions.

«Com me’n puc anar de vacances si la meva família no n’ha pogut fer mai?» Doncs pots anar-te’n de vacances i passar-t’ho bé perquè has generat els recursos per poder fer-ho. Premia’t!

No obstant això, molts elegeixen castigar-se. Sense adonar-nos-en, les ordres internes i externes que vam rebre van cristal·litzar en la nostra ment i avui no podem gaudir del que tenim a l’abast.

Els llatins hem heretat el concepte de servilisme: els conquistadors han sotmès els pobles i els han transmès la idea que ells havien nascut per servir els qui havien decidit ser una casta social de més jerarquia i privilegis.

A Mèxic, quan demanes una cosa a algú, responen: «¡Mande!»; en canvi, als Estats Units diuen: «En què puc ajudar-lo?» La diferència, com veuràs, és molt clara.

 

Quan es troben dos éssers humans, el que és capaç d’intimidar l’oponent queda reconegut com a socialment superior, de manera que la decisió social no sempre depèn d’un combat. En algunes circumstàncies, amb una simple trobada n’hi ha prou.[*]

 

La culpa ens fa oblidar el que sentim i necessitem, torba per grans períodes de temps els nostres drets, i converteix les nostres prioritats en necessitats secundàries, mentre que atorga a l’opinió i als pensaments dels altres un lloc d’urgència i superioritat.

I ...